40+

  Obro un ull i està tot fosc. No vull obrir l’altre, m’hi nego. Vull dormir. Em taparé fins a les celles amb l’edredó i tornaré a agafar el son. —No, no t’adormiràs. —Perdona? —Que et dic que no tornaràs a dormir, almenys avui no. —I es pot saber qui ets tu i per què estàs tan segura del que dius? —Perquè soc jo. L’altra. La veu del teu subconscient. Són les quatre de la matinada i ja va essent hora de que et recordi alguns temes importants perquè no els oblidis. —«...» —Tapar-te amb aquest coixí i fer veure que no em sents no et servirà de res. Segueixo aquí. —I no podries marxar i deixar-me dormir una estona més? —Nop. —Per què no??!! —Ufff!! No sé ni per on començar... Hi ha tantes coses... Per exemple, ets conscient de que el contracte de lloguer del pis s’acaba d’aquí quatre anys? Què faràs si no te’l renoven? I si no trobes cap altre pis que estigui bé? I si no tens a on anar? Hauràs d’anar a viure a alguna de les coves que hi ha a les Estunes amb els t...

Sempre havia pensat que els principals motius pels que una parella que ja no s’estima no es separa eren els fills, els diners i el què diran. Per aquest ordre. Cada vegada estic més convençuda de que n’hi ha un altre i que en alguns casos té molt de pes. Jo no el vaig tenir en compte quan em vaig decidir a fer el pas. És que ni tan sols se’m va passar pel cap que una cosa així podria passar. Em refereixo al fet de que pugui desaparèixer la teva vida social. Així. De cop. Pam! Em vai g plantejar de quina manera afectaria als meus fills aquesta decisió. Em vaig plantejar si econòmicament era viable per a mi emprendre aquest camí. Em vaig plantejar què podria arribar a dir la gent: «Calla, calla, dues separacions i amb un fill de cada»... però en cap moment se’m va ocórrer que això podria suposar quedar-me sense vida social. El meu cas era com el de tantes altres parelles: la colla d’amics amb la que fèiem la majoria d’activitats, trobades i sortides era la colla del meu marit. Després ...

  M’estic deixant les canes. Bé, el que he deixat és de tenyir-me i això implica que entrin en escena les canes. Tot plegat ha vingut donat per la suma de diferents factors: no suporto anar a la pelu, fer-ho a casa és un merder amb el cabell tan llarg, ho faci a on ho faci em creix tan ràpid que en zero coma ja hi ha arrels blanques que diuen: «holiii!», i haver vist masses perfils d’Instagram amb dones de quaranta i pocs lluint unes meravelloses cabelleres platejades. El primer mes de no tenyir-me la sensació va ser de: «Wow! Quines ganes de que es vegin les canes! Soc una dona empoderada que ha acceptat que ja no té vint anys, que entén que el seu cos canvia i ho llueix amb orgull!». El segon mes la sensació és de: «Wow! Doncs si que es comencen a veure, si... tantes en tinc a les temples???». Al tercer mes encara no hi he arribat però podria ben ser que la sensació em portés a canviar el «Wow!» per un «Collons!» i em replantegés seriosament el concepte que tinc d’empoderament....

Estimats Reis d'Orient, Aquest any m'he portat bé. A veure, majoritàriament bé. Segur que en alguns moments em podria haver portat millor, però n'hi ha molts d'altres en que em podria haver portat pitjor i estarem d'acord tots quatre en que això equilibra la balança. Per tant sí, aquest any m'he portat bé. Podria començar a fer una llista molt llarga de totes les coses materials que vull (o directament enviar-vos els enllaços a les meves cistelles virtuals), però no, estic en una etapa de la meva vida en la que aquestes coses prefereixo comprar-les jo quan em venen de gust. Hauria quedat molt bé que digués que estic en una etapa de la meva vida en la que les coses materials ja no són importants, però tampoc. Potser no són les més importants, però sí, ho segueixen essent. Us asseguro que no soc la única que pensa així, per molt d'espiritual que corri "suelto". Doncs com us anava dient, aquest any us vull demanar unes altres coses i no, no és l...