I jo amb aquests cabells...

 

M’estic deixant les canes. Bé, el que he deixat és de tenyir-me i això implica que entrin en escena les canes. Tot plegat ha vingut donat per la suma de diferents factors: no suporto anar a la pelu, fer-ho a casa és un merder amb el cabell tan llarg, ho faci a on ho faci em creix tan ràpid que en zero coma ja hi ha arrels blanques que diuen: «holiii!», i haver vist masses perfils d’Instagram amb dones de quaranta i pocs lluint unes meravelloses cabelleres platejades.

El primer mes de no tenyir-me la sensació va ser de: «Wow! Quines ganes de que es vegin les canes! Soc una dona empoderada que ha acceptat que ja no té vint anys, que entén que el seu cos canvia i ho llueix amb orgull!». El segon mes la sensació és de: «Wow! Doncs si que es comencen a veure, si... tantes en tinc a les temples???». Al tercer mes encara no hi he arribat però podria ben ser que la sensació em portés a canviar el «Wow!» per un «Collons!» i em replantegés seriosament el concepte que tinc d’empoderament... Veurem.

Però que dic jo, si vaig ser capaç de deixar de fumar, d’eliminar el sucre, de reduir els carbohidrats (encara ploro recordant el gust d’una tassa de Nesquick amb tot de galetes trinxades)... també podré deixar el tenyir-me no? A veure que no és ben bé el mateix, d’acord... Que una dona més o menys jove es deixi el cabell blanc implica les mirades d’alguns homes i dones que, en veu alta o no, estaran jutjant com de vella se la veu d’aquesta manera. Implica el judici d’una mateixa davant del mirall preguntant-se si debò això la fa més vella. Implica l’haver de recordar-se cada dia que fer-se vella no és res dolent, que és un estigma que només patim les dones: a nosaltres el cabell blanc ens envelleix, a ells els transforma en madurs interessants... Implica haver de posar en valor i defensar que es pot ser una dona amb el cabell gris i seguir essent atractiva i desitjable. Que la joventut és una època que acaba passant i que l’alternativa a fer-se gran és el no ser-hi.

No sé, potser seria més fàcil que deixés l’alcohol o el sexe... i no el tenyir-me, però el vi m’agrada massa i de l’altre vaig escassa, per tant seguiré un mes més deixant que el meu cabell es vagi transformant en el que realment és: la prova de que envellir només és dolent si jo permeto que ho sigui.

Una abraçada,

Sílvia

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vendetta

  Avui he arribat tard. A veure, no escandalosament tard, però sí considerablement tard. Podria inventar-me qualsevol excusa per justificar-ho; el gos que no tinc, el trànsit que no he trobat... però no cal. He arribat tard perquè el meu cap i el meu cos han decidit que no els hi donava la gana treballar en equip, així de senzill. Tot ha començat quan ha sonat el despertador. El cap ja em deia que m’havia de llevar, però el cos no li ha fotut ni cas i s’hi ha girat de costat per dormir una bona estona més. A partir d’aquí tot ha començat a anar del revés. Quan he aconseguit sortir d’entre els llençols sabia que anava justa de temps, n’era molt i molt conscient... i què he fet? M’he afanyat? No! Què va... en comptes de dutxar-me ràpid , que és el que el cap em deia, el cos ha decidit que necessitava una exfoliació integral intensa i, com no, posar-me la mascareta al cabell. Per què? Doncs perquè em sembla que els hi agrada donar-se pel cul l’un a l’altre. Al meu cap i el meu cos e...
Més informació

Emprendre el vol

  Ningú t’ho explica. Quan el predictor et marca aquelles dues ratlletes ningú t’ho diu. Ningú et diu que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera que no et deixarà dormir a les nits, que et destrossarà els pits i et trencarà l’esquena quan comenci a caminar, aquella bestiola que et farà parar boja anant tot el dia rere una pilota, aquella personeta que de cop i volta es convertirà en un adolescent que posarà a prova la teva paciència dia sí dia també, que viurà les primeres vegades de maneres una mica massa intenses potser i que davant els teus ulls s’anirà transformant en un adult més o menys responsable, vindrà un dia i et dirà que marxa de casa. Ningú t’ho diu. És llei de vida, sí. Tothom ho sap, també. Però ningú t’avisa. No penses que arribarà el moment en que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera emprendrà el vol i començarà la seva pròpia vida, el seu propi camí. T’alegraràs per ell, evidentment. Li faràs costat en tot, per descomptat. I aguantaràs les llàg...
Més informació

A vegades

  A vegades soc covarda. Trio no mirar el dolor a la cara per així no haver de viure’l. Faig veure que no hi és, que no existeix, i em tapo els ulls i les orelles per romandre en una bombolla de felicitat enganyosa, aliena a tot el que m’envolta. A vegades soc egoista. Evito situacions que sé que em resultaran incòmodes i no ho faig pensant en mi primer, ho faig pensant només en mi. Faig cas omís del que els altres puguin sentir malgrat pugui estar a les meves mans que la seva càrrega no sigui tan pesada. A vegades soc valenta. M’omplo de coratge, faig front a la situació i segueixo endavant, fins i tot quan tota jo tremolo de por. Sobretot quan tota jo tremolo de por. I sense recança, estiro del carro per tots aquells que no ho poden fer. A vegades soc compassiva. Soc consol i soc refugi, sense jutjar, sense qüestionar. Soc l’abraçada que conforta, l’espatlla sobre la que plorar. Aquests últims dies li he dit vàries vegades a una de les persones que més m’estimo en aquest ...
Més informació