Emprendre el vol

 

Ningú t’ho explica. Quan el predictor et marca aquelles dues ratlletes ningú t’ho diu.

Ningú et diu que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera que no et deixarà dormir a les nits, que et destrossarà els pits i et trencarà l’esquena quan comenci a caminar, aquella bestiola que et farà parar boja anant tot el dia rere una pilota, aquella personeta que de cop i volta es convertirà en un adolescent que posarà a prova la teva paciència dia sí dia també, que viurà les primeres vegades de maneres una mica massa intenses potser i que davant els teus ulls s’anirà transformant en un adult més o menys responsable, vindrà un dia i et dirà que marxa de casa.

Ningú t’ho diu. És llei de vida, sí. Tothom ho sap, també. Però ningú t’avisa. No penses que arribarà el moment en que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera emprendrà el vol i començarà la seva pròpia vida, el seu propi camí. T’alegraràs per ell, evidentment. Li faràs costat en tot, per descomptat. I aguantaràs les llàgrimes fins a l’últim moment, o no...

Una part de tu marxarà amb ell i una part d’ell es quedarà amb tu. En marxarà massa, no se’n quedarà prou. És un sentiment egoista, ho sé. Siguem realistes, l’amor de mare és moltes coses bones, dolces i boniques, però també és una mica això: egoisme.

Serà un moment en el que faràs balanç i el resultat no sempre serà el que voldries. Pesaran massa els contes que no vas llegir, els jocs que no vas jugar, les cançons que no vas cantar, els petons que no vas donar. I arribat a aquest punt tu només podràs pensar en si hauràs sabut fer-ho prou bé, en si no li hauràs fallat masses vegades, en si hauràs estat capaç de gravar-li a foc que l’estimes infinit.

Ningú t’ho explica. Quan el predictor et marca aquelles dues ratlletes ningú t’ho diu. Ningú et diu que la personeta que començarà a créixer dintre teu és el millor que et pot passar a la vida. Fins i tot quan empren el vol.

Una abraçada,

Sílvia