La feinada de ser una mateixa

 

No sempre és fàcil ser una mateixa. Jo he portat durant molts anys capes i capes de Sílvies que s’anaven modulant per ser el que els altres esperaven, el que els altres desitjaven, el que els altres volien. Sempre buscant agradar. Sempre esperant ser acceptada. Sempre canviant una versió original que no era digna de res ni de ningú. Perquè la Sílvia real, aquella nena del cabell esperrucat que preferia jugar amb pistoles abans que amb nines, la que passava les hores escrivint i fent manualitats, la que somiava amb ser la primera Presidenta de la Generalitat... Aquell nena que es movia sempre per les causes que li semblaven justes i que podia donar les poques monedes que tingués guardades a algú que no tenia sabates davant d’un supermercat. La que deia les coses sense pensar i masses vegades es movia per impulsos, la que es passava el dia llegint novel·les, imaginant milers de vides diferents... aquella nena no era prou bona.

Això és el que li vaig dir a la meva nena: «no pots ser tu mateixa, no ets prou bona, ningú et voldrà, ningú t’estimarà». Quan la nena es va convertir en adolescent vaig seguir deixant-la en un racó: «no veus que no agrades a ningú? Més val que et vagis convertint en algú altre. Ets patètica tal com ets». Les vaig silenciar a totes dues sense cap mena de compassió i com més protestaven més m’esforçava a semblar-me a algú altre. Com més cridaven més vergonya sentia de qui era jo, de qui eren elles. Fins que un dia van callar, es van quedar al seu racó, al que jo les havia condemnat, i es van anar apagant, van acabar perdent tot el color. I jo no era jo, només era una versió de mi segons el moment, la persona, la ocasió.

Però un dia la vida em posar en una situació de la que em pensava que no en sortiria. Per un moment vaig creure que ja estava, que el meu temps aquí s’havia acabat i durant aquest breu instant em vaig mirar amb els ulls de qui sap que toca passar comptes i no em vaig reconèixer. La Sílvia que estava en aquella camilla d’aquell box intentant respirar no era la Sílvia que jo volia. I les vaig veure, després de tants anys, en el mateix racó al que jo les havia desterrat. Ploraven. Per elles. Per mi.

Aquell dia vaig treure la primera capa, la primera de moltes. No va ser la més fàcil, tampoc la més difícil, només la primera. Al llarg d’aquests últims anys n’he tret moltes de capes, algunes m’han fet cridar de dolor, plorar de ràbia o somriure alleujada. D’altres només han quedat a un altre nivell a l’espera de que arribi el moment en que em senti prou valenta com per enfrontar-m’hi. Però està bé, no tinc pressa. Si una lliçó he après de tot aquest procés és que sanem les coses quan estem preparats per fer-ho. Vaig pas a pas, sense castigar-me. I a cada capa em faig la mateixa pregunta: «qui soc jo realment?». Al principi em feia por. És una pregunta molt dura quan te la fas de veritat, quan la llences sabent que no tens resposta. Ara no, ara la visc com una aventura perquè sé que tinc ajuda per respondre-la. Ja fa temps que m’acompanyen en aquest camí una nena i una adolescent que sempre caminen juntes, agafades de la mà, que em miren i somriuen. Se senten segures. Se saben estimades.

 

Una abraçada,

Sílvia