Juguem?

Sempre havia pensat que els principals motius pels que una parella que ja no s’estima no es separa eren els fills, els diners i el què diran. Per aquest ordre. Cada vegada estic més convençuda de que n’hi ha un altre i que en alguns casos té molt de pes. Jo no el vaig tenir en compte quan em vaig decidir a fer el pas. És que ni tan sols se’m va passar pel cap que una cosa així podria passar. Em refereixo al fet de que pugui desaparèixer la teva vida social. Així. De cop. Pam!

Em vaig plantejar de quina manera afectaria als meus fills aquesta decisió. Em vaig plantejar si econòmicament era viable per a mi emprendre aquest camí. Em vaig plantejar què podria arribar a dir la gent: «Calla, calla, dues separacions i amb un fill de cada»... però en cap moment se’m va ocórrer que això podria suposar quedar-me sense vida social. El meu cas era com el de tantes altres parelles: la colla d’amics amb la que fèiem la majoria d’activitats, trobades i sortides era la colla del meu marit. Després de tants anys jo ja havia perdut el contacte amb les meves antigues amistats i havia normalitzat que el meu cercle social era aquell. I de cop va desaparèixer.

Vosaltres direu: «Noia, això era més que obvi que passaria...». Doncs jo no ho vaig veure a venir. En cap moment hi vaig pensar i una de les poques coses que no m’havien espantat al prendre la decisió es va convertir en el tràngol més difícil de passar. Perquè un dia t’adones de que estàs sola, completament sola i et topes de nassos amb la crua realitat de que a partir de certa edat és molt difícil fer amics, amigues, noves amistats. I no em refereixo a tenir cites, rotllets, folla-amics... no, em refereixo a tenir un grup de persones amb els que fer coses, sortir a sopar, organitzar caps de setmana a la platja o excursions a la muntanya... Quan tens sis anys és molt fàcil acostar-se a qualsevol altre nen i dir-li: «Hola, em dic Sílvia! Vols jugar amb mi?». Quan en tens quaranta i tants una pregunta així pot donar peu a confusions...

Quan em vaig adonar que dins meu sentia una soledat tan enorme que m’anava consumint lentament i res del que feia per socialitzar semblava donar resultats, vaig decidir començar pel principi i fer-me amiga de la única persona que estarà al meu costat fins el dia que em mori: jo. Vaig voler saber-ho tot de mi, els meus interessos, les meves aficions... les de veritat. Vaig aprendre a estar en silenci i escoltar els meus pensaments encara que el que em deien no sempre m’agradava, a mirar a la cara a la Sílvia que no s’amaga rere cap màscara i estimar-la tal com és. Vaig aprendre a anar sola al cinema, al teatre, als museus, a la platja, a fer rutes per la muntanya. Vaig aprendre a sortir a dinar tota sola i a fer el vermut en una terrassa només amb la companyia d’un llibre.

He après a estar sola, a estar sola de veritat i m’agrada, estic a gust quan estic amb mi mateixa. M’agrado. I això fa que m’adoni que no necessito estar amb amics i amigues, però que sí que vull estar-hi. Això fa que m’adoni que quan estic compartint el meu temps amb algú no és perquè em fa por quedar-me sola amb mi mateixa, és perquè realment vull estar amb aquella persona i dedicar-li el meu temps.

Tot aquest procés m’ha fet més valenta, m’ha fet més forta i és des d’aquest aprenentatge que segueixo fent passets per crear aquest grup d’amics i amigues amb els que compartir moments. Juguem?

Una abraçada.

Sílvia