40+

Avui és el meu aniversari. Faig quaranta-sis anys, quaranta-sis tacos, quaranta-sis primaveres, quaranta-sis voltes al sol... digues-li de la manera que vulguis, la primera impressió és la mateixa: una santíssima bufetada a la cara amb tota la mà oberta. Perquè, no ens enganyem, la cosa ja està més a prop dels cinquanta que dels quaranta i això cou. Com han pogut passar tants anys??? Com han pogut passar tan ràpid??? Un cop superat aquest primer esglai, i amb un parell de copes de vi al cos, li pots donar una mica la volta i començar a veure la situació des d’una altra perspectiva. Perquè a veure... els primers cinc anys viscuts no compten, entre que aprens a caminar, parlar i no cagar-te a sobre ja els tens passats... dels cinc als dotze vius en un món ideal de fades i unicorns (o el que sigui) i ets tan innocent que creus que la resta de la vida serà així, pel que tampoc valen. A partir dels tretze entres a l’adolescència i la majoria de nosaltres estarem d’acord en que és l’etapa ...

  L’altre dia, parlant amb un company de feina, va sortir el tema del Tinder, de si funcionava o no per trobar parella. De seguida em va venir al cap la quantitat d’activitat que allà hi ha. I no em refereixo a l’activitat sexual... aquesta donaria per omplir tres volums de l’enciclopèdia catalana. No, jo em refereixo a la quantitat d’activitats que es practiquen. A veure, dels perfils de les dones no puc parlar perquè, de moment, no els visito, i dic de moment perquè no es pot dir mai d’aquesta aigua no beuré, però els perfils dels homes... M’atreviria a dir que més del vuitanta per cent d’ells va amb bicicleta, i algú els hi hauria de dir que les selfies davant del mirall amb el maillot, el casc i les sabatilles de ciclisme no són sexys. Ni tan sols són agradables a la vista. D’aquest vuitanta per cent un altre percentatge molt elevat també fa pàdel i no, les fotos de com lluiten una bola a la pista tampoc aporten res... I a partir d’aquí, moltes vegades, ja comença el “desenfr...

  Fa uns dies vaig anar a la llevadora. Bàsicament era una visita de rutina per confirmar-me el que jo ja sospitava: estic perimenopàusica. Immediatament després de donar-me el diagnòstic la bona dona va iniciar amb veu alegre un monòleg que, en un primer moment, vaig pensar que era en un idioma estranger. Però no... poc a poc vaig anar pescant paraules al vol i vaig deduir que era Català i en un banyolí bastant tancat per cert... El cas és que enmig de bla,bla,blas arribaven a mi mots com ara estrògen, progesterona, estradiol, luteïna.. bla,bla,bla... vitamina B6, B12, D3, magnesi, col·làgen, calci... Per un moment vaig estar apunt d’interrompre-la per dir-li que no calia que s’hi esforcés, que jo era de les que havia arrossegat la química de BUP fins a la recuperació de COU... però la tia no parava ni per respirar i jo començava a sentir una esgarrifança darrera el clatell... pànic en diuen. Ella seguia: «perquè has de tenir en compte que... bla,bla,bla... insomni, canvis d’h...