Anys i anys

Avui és el meu aniversari. Faig quaranta-sis anys, quaranta-sis tacos, quaranta-sis primaveres, quaranta-sis voltes al sol... digues-li de la manera que vulguis, la primera impressió és la mateixa: una santíssima bufetada a la cara amb tota la mà oberta. Perquè, no ens enganyem, la cosa ja està més a prop dels cinquanta que dels quaranta i això cou. Com han pogut passar tants anys??? Com han pogut passar tan ràpid???

Un cop superat aquest primer esglai, i amb un parell de copes de vi al cos, li pots donar una mica la volta i començar a veure la situació des d’una altra perspectiva. Perquè a veure... els primers cinc anys viscuts no compten, entre que aprens a caminar, parlar i no cagar-te a sobre ja els tens passats... dels cinc als dotze vius en un món ideal de fades i unicorns (o el que sigui) i ets tan innocent que creus que la resta de la vida serà així, pel que tampoc valen. A partir dels tretze entres a l’adolescència i la majoria de nosaltres estarem d’acord en que és l’etapa de la vida en la que es concentren el major nombre de moments que volem oblidar i a on estàs més agilipollat... no compta. D'aquí passem als vint, més o menys, moment en el que se’t presenta al davant la crua realitat i t’adones de com és realment la vida adulta. Probablement aquesta etapa supera en número a totes les altres pel que fa a “aprenentatges a base d’hòsties”. No la tindrem en compte tampoc. El que ens porta als trenta. Ai els trenta... matrimoni, hipoteca, fills, feina... quan per fi ets conscient de que vius en un estat de cansament constant: pam! ja has arribat als quaranta!

El cas és que m’adono de que realment és aquí que la cosa comença de veritat. Que quan has posat el quatre al davant estàs en un moment vital en el que ja saps caminar, parlar i no et cagues a sobre (o no hauries). Ja no vius en un món de fantasia ideal (o sí però això dóna per a una altra publicació) i el teu sentit del ridícul frega quasi l’inexistent. La vida ja t’ha ensenyat de quin peu calça i tu, que vas amb la lliçó apresa, et trobes tot un horitzó per recórrer al teu davant. Per fi ho veig clar! La vida comença ara! Als quaranta-sis! Sí, sé el que em direu: «això pot dir-ho qualsevol, estigui a l'edat que estigui noia!». Totalment d’acord, però acabo de decidir que el millor moment vital serà aquell en el que jo estigui, any amunt any avall. Per què? perquè aquesta és la meva teoria i me la faig com em dóna la gana.

Per tant, una copa de vi més tard (sí, ja en porto tres però és que una ampolla de vi oberta fa de mal guardar...) em rendeixo a l'inevitable: soc una afortunada. He viscut els cinc, els deu, els quinze, els vint, els trenta, els quaranta i vaig camí dels cinquanta... l'alternativa a fer anys és terrible i no puc més que estar agraïda. Agraeixo de tot cor aquests quaranta-sis anys viscuts. Agraeixo tots i cadascun dels moments que la vida m’ha regalat, els bons, els dolents, els que no han sigut ni carn ni peix... sense ells no seria qui soc ara. Agraeixo el poder viure’n un altre d’any, tres-centes seixanta-cinc oportunitats de seguir endavant, de seguir construint una vida que mereixi ser viscuda. Gràcies a tota la gent que m’hi acompanyeu. Anem a pels propers quaranta-sis!

Una abraçada,

Sílvia