Bona nit (o no)

 

Obro un ull i està tot fosc. No vull obrir l’altre, m’hi nego. Vull dormir. Em taparé fins a les celles amb l’edredó i tornaré a agafar el son.

—No, no t’adormiràs.

—Perdona?

—Que et dic que no tornaràs a dormir, almenys avui no.

—I es pot saber qui ets tu i per què estàs tan segura del que dius?

—Perquè soc jo. L’altra. La veu del teu subconscient. Són les quatre de la matinada i ja va essent hora de que et recordi alguns temes importants perquè no els oblidis.

—«...»

—Tapar-te amb aquest coixí i fer veure que no em sents no et servirà de res. Segueixo aquí.

—I no podries marxar i deixar-me dormir una estona més?

—Nop.

—Per què no??!!

—Ufff!! No sé ni per on començar... Hi ha tantes coses... Per exemple, ets conscient de que el contracte de lloguer del pis s’acaba d’aquí quatre anys? Què faràs si no te’l renoven? I si no trobes cap altre pis que estigui bé? I si no tens a on anar? Hauràs d’anar a viure a alguna de les coves que hi ha a les Estunes amb els teus fills... Quina classe de mare ets que dona aquesta vida als seus nens??? Eh??!! Per no parlar de que estàs a punt de fer quaranta-sis anys i encara sense parella... Les dues sabem que la cosa cada vegada es complicarà més. I a tu no t’agraden els animals pel que acabar essent una solterona que viu amb deu o dotze gats et resultarà molt dur...

—«...»

—Veig que et vas desabrigant... comences a tenir calor... això és que ja et vas adonant de com de greu és la teva situació. Però no s’acaba aquí...

—«...»

—No somiquis va... Això ho faig pel teu bé. Has de saber totes aquestes coses per poder-hi pensar. I com més hi pensis millor.

—I en quines altres coses he de pensar?

—Doncs a veure... Tota aquesta vermellor que et surt a la cara i que la doctora et diu que és degut a canvis hormonals?

—Si...?

—No és veritat. Segurament és algun tipus de malaltia terminal molt greu que no s’ha descobert encara i com que el teu és el primer cas no el poden diagnosticar. Després hi ha el tema del cotxe... Has pensat com ho faràs si mai té alguna avaria súper-hiper-mega-ultra greu i no la pots pagar? I parlant de pagar... I si arriba el dia en el que no pots pagar la compra del súper? I si t’acomiaden? Què penses fer si t’acomiaden? Tu ja tens una edat i després no podràs tornar a trobar feina... Hauries de començar a inspeccionar la zona de les Estunes seriosament...

—Val, ja està bé! Ja n’hi ha prou!! Tot això és absurd!! Si tu ets la meva veu subconscient vol dir que depens de mi i puc fer-te callar quan vulgui. O sigui que calla ja collons!! Deixa’m dormir d’una puta vegada!!

—Ja, ja, ja, ja... pobreta... es pensa que és tan fàcil com això... Em sap greu però no funciona així... Jo callo quan vull.

—Doncs em taparé les orelles, em quedaré molt quieta, amb els ulls tancats ben fort i cantaré una cançó per dintre per no sentir-te més.

—No et servirà de res...

—Per què??? A veure, per què no????!! Eh??!!

—Perquè ara mateix començaràs a tenir tant de pipí que ni quedant-te quieta te’l podràs aguantar i perquè en cinc minuts et sonarà el despertador.

—«...»

—Que tinguis un molt bon dia!

Doncs això... una petita pinzellada de com poden ser a vegades les meves nits... Algú més igual?

Una abraçada.

Sílvia