Per si no n'hi havia prou...

 

Fa uns dies vaig anar a la llevadora. Bàsicament era una visita de rutina per confirmar-me el que jo ja sospitava: estic perimenopàusica.

Immediatament després de donar-me el diagnòstic la bona dona va iniciar amb veu alegre un monòleg que, en un primer moment, vaig pensar que era en un idioma estranger. Però no... poc a poc vaig anar pescant paraules al vol i vaig deduir que era Català i en un banyolí bastant tancat per cert... El cas és que enmig de bla,bla,blas arribaven a mi mots com ara estrògen, progesterona, estradiol, luteïna.. bla,bla,bla... vitamina B6, B12, D3, magnesi, col·làgen, calci...

Per un moment vaig estar apunt d’interrompre-la per dir-li que no calia que s’hi esforcés, que jo era de les que havia arrossegat la química de BUP fins a la recuperació de COU... però la tia no parava ni per respirar i jo començava a sentir una esgarrifança darrera el clatell... pànic en diuen. Ella seguia: «perquè has de tenir en compte que... bla,bla,bla... insomni, canvis d’humor... bla,bla,bla... fogots, pèrdua de massa muscular, de memòria, de reflexes... bla, bla, bla... metabolisme lent, augment de pes, de la grassa abdominal, dieta de reducció de carbohidrats, d’ingesta de calories.... bla,bla,bla... »

Una solitària gota de suor freda baixava pel meu front mentre el llavi inferior em començava a tremolar. Però quants símptomes pot arribar a incloure aquest procés?? Doncs sembla ser que uns quants més: «... dolor muscular, rampes nocturnes, manca d’energia... bla,bla,bla... pèrdues d’orina, debilitat del sòl pèlvic, disminució del desig sexual, sequedat vaginal... bla,bla,bla... i hauries de començar amb exercicis de força, cardio, dejuni intermitent, mínim vuit hores de son, sopar aviat, ajustar els horaris al cicle solar.... bla,bla,bla... tècniques de relaxació, meditació, mindfulness... perquè sobretot, sobretot, sobretot... el més important és que no estiguis estressada. »

Perdona?? Com vols que no estigui estressada si m’acabes de prevenir de que puc experimentar al meu cos el temari sencer de medecina de primer any??

No vaig tenir temps a reaccionar que ja em vaig trobar fora de la consulta amb un paper a la mà en el que la llevadora havia apuntat més de tres-cents cinquanta-mil suplements que he de començar a prendre, noranta-quatre llibres que m’hauria de llegir, unes dos-centes webs d’informació addicional i una última anotació que encara no he aconseguit desxifrar... i sincerament em fa por fer-ho...

I en aquell moment em vaig preguntar: no en tenim prou amb l’adolescència, la regla, els embarassos, els parts, els post-parts... que la vida ens regala una última muntanya russa?? de debò cal?? No en tenim prou, com a dones, amb haver de conviure cada dia amb les desigualtats de gènere, les diferències salarials, el sostre de cristall, el paternalisme, la condescendència, el masclisme (micro i no tan micro), la falta d’oportunitats... que a sobre, a partir de certa edat, hem de fer-ho amb aquesta puta lluita hormonal??

Podria haver aprofitat aquest moment d’indignació, tota aquesta energia, per a alguna cosa útil, per donar una volta a tot plegat i treure’n alguna reflexió tipus: «Decideixo viure aquesta etapa com un procés de connexió amb mi mateixa! Enganxada a un ventall, sí, però connectada amb mi mateixa... som-hi!». Però va resultar que el coi de llevadora tenia raó... en zero coma ja no la tenia l’energia, havia desaparegut. I vaig fer el que realment em venia de gust fer: passar la resta de la tarda tirada al sofà de casa menjant galetes amb xocolata i pensant respostes enginyoses per als capullos de torn que a partir d’ara canviaran el comentari: «Ui no se’t pot dir res... què passa? que tens la regla o què?» per «Ui no se’t pot dir res... què passa? que estàs menopàusica o què?».

Ja si un cas una altra estona busco la frase motivadora...

Una abraçada,

Sílvia