Vendetta

 

Avui he arribat tard. A veure, no escandalosament tard, però sí considerablement tard. Podria inventar-me qualsevol excusa per justificar-ho; el gos que no tinc, el trànsit que no he trobat... però no cal. He arribat tard perquè el meu cap i el meu cos han decidit que no els hi donava la gana treballar en equip, així de senzill.

Tot ha començat quan ha sonat el despertador. El cap ja em deia que m’havia de llevar, però el cos no li ha fotut ni cas i s’hi ha girat de costat per dormir una bona estona més. A partir d’aquí tot ha començat a anar del revés. Quan he aconseguit sortir d’entre els llençols sabia que anava justa de temps, n’era molt i molt conscient... i què he fet? M’he afanyat? No! Què va... en comptes de dutxar-me ràpid , que és el que el cap em deia, el cos ha decidit que necessitava una exfoliació integral intensa i, com no, posar-me la mascareta al cabell. Per què? Doncs perquè em sembla que els hi agrada donar-se pel cul l’un a l’altre. Al meu cap i el meu cos em refereixo.

Evidentment tampoc he estat ràpida al vestir-me. La veueta que sol aparèixer a  les tres de la matinada per amargar-me la nit era, per una vegada, el puto poli bo i prou que em deia «Sílvia, no tens temps per provar-te tanta roba... vas tard». L’he escoltat? No, m’he canviat de conjunt unes tres vegades almenys. Clar que sí, amb tota la calma del món noia. I mentre em preparava l’esmorzar que no prenc mai, excepte els dies en que vaig tard, m’he adonat que són moltes les vegades que el meu cap em diu una cosa i el meu cos en fa una altra completament diferent. Com quan penso que he de menjar més sa i em poso a engolir (sí, sí, engolir, sense mastegar...) unes magdalenes amb xocolata, quan penso que potser no és bona idea embolicar-me amb el noi que acabo de conèixer però accepto la invitació d'anar a casa seva o quan penso que hauria de mirar d’estalviar una mica més i em dona per fer una compra de roba totalment innecessària.

Tant els hi costaria anar junts? Treballar en equip? Però no, són dues entitats que van pel seu compte: el meu cap amb el seu living drama i el meu cos amb el seu living la vida. Que sí, que no passa res per arribar tard un dia, però reina... tampoc cal que decideixis baixar per les escales, i no per l’ascensor, justament avui. Ni que quan entris al cotxe et dediquis a treure la pols que veus a contrallum i que la resta de dies te la rebufa... Són com un d’aquells matrimonis que aguanten perquè els hi queda una eternitat d’hipoteca conjunta, però que en realitat no es poden ni veure i només són feliços quan es poden fer la punyeta l’un a l’altre. L’única diferència és que el matrimoni, al final, aguanta perquè vol i jo no puc divorciar el meu cap i el meu cos... o si?

Total, que la cosa es podria quedar en que avui he arribat tard. Una anècdota simpàtica per explicar als meus fills a l’hora de sopar. Però no... ja us he dit que són com un mal matrimoni. Què vol dir això? Doncs que com que el meu cos ha estat tot el dia passant-se pel forro el que li deia el meu cap... a les tres de la matinada, hora europea, el cap apareixerà tot simpàtic per fotre-li al cos la nit enlaire.... i ja hi serem pel tros.

En fi, vaig a posar-me una copa de vi perquè just el meu cap acaba de dir que em convé beure més aigua... si és que en el fons no és tan terrible viure en aquesta eterna vendetta.