A vegades

 

A vegades soc covarda. Trio no mirar el dolor a la cara per així no haver de viure’l. Faig veure que no hi és, que no existeix, i em tapo els ulls i les orelles per romandre en una bombolla de felicitat enganyosa, aliena a tot el que m’envolta.

A vegades soc egoista. Evito situacions que sé que em resultaran incòmodes i no ho faig pensant en mi primer, ho faig pensant només en mi. Faig cas omís del que els altres puguin sentir malgrat pugui estar a les meves mans que la seva càrrega no sigui tan pesada.

A vegades soc valenta. M’omplo de coratge, faig front a la situació i segueixo endavant, fins i tot quan tota jo tremolo de por. Sobretot quan tota jo tremolo de por. I sense recança, estiro del carro per tots aquells que no ho poden fer.

A vegades soc compassiva. Soc consol i soc refugi, sense jutjar, sense qüestionar. Soc l’abraçada que conforta, l’espatlla sobre la que plorar.

Aquests últims dies li he dit vàries vegades a una de les persones que més m’estimo en aquest món que és una valenta. I és veritat, ho és, però voldria no haver-li dit només això perquè no és tota la veritat. La vida a vegades ens obliga a ser valentes, sí, però també compassives, covardes, egoistes i tantes altres coses més... i està bé. Està molt bé saber que podem ser qualsevol d’aquestes versions de nosaltres mateixes i que no passa res. És d’una crueltat extrema que esperin de nosaltres que només siguem valentes, que sempre siguem valentes. Pitjor encara quan qui ho espera som nosaltres mateixes.

Gestionem el que vivim, el que sentim, de la millor manera que podem, de la millor manera que sabem, amb les eines que tenim. I està bé. Sempre està bé.