40+

  Ningú t’ho explica. Quan el predictor et marca aquelles dues ratlletes ningú t’ho diu. Ningú et diu que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera que no et deixarà dormir a les nits, que et destrossarà els pits i et trencarà l’esquena quan comenci a caminar, aquella bestiola que et farà parar boja anant tot el dia rere una pilota, aquella personeta que de cop i volta es convertirà en un adolescent que posarà a prova la teva paciència dia sí dia també, que viurà les primeres vegades de maneres una mica massa intenses potser i que davant els teus ulls s’anirà transformant en un adult més o menys responsable, vindrà un dia i et dirà que marxa de casa. Ningú t’ho diu. És llei de vida, sí. Tothom ho sap, també. Però ningú t’avisa. No penses que arribarà el moment en que aquella coseta petiteta, ploranera i caganera emprendrà el vol i començarà la seva pròpia vida, el seu propi camí. T’alegraràs per ell, evidentment. Li faràs costat en tot, per descomptat. I aguantaràs les llàg...

  A vegades soc covarda. Trio no mirar el dolor a la cara per així no haver de viure’l. Faig veure que no hi és, que no existeix, i em tapo els ulls i les orelles per romandre en una bombolla de felicitat enganyosa, aliena a tot el que m’envolta. A vegades soc egoista. Evito situacions que sé que em resultaran incòmodes i no ho faig pensant en mi primer, ho faig pensant només en mi. Faig cas omís del que els altres puguin sentir malgrat pugui estar a les meves mans que la seva càrrega no sigui tan pesada. A vegades soc valenta. M’omplo de coratge, faig front a la situació i segueixo endavant, fins i tot quan tota jo tremolo de por. Sobretot quan tota jo tremolo de por. I sense recança, estiro del carro per tots aquells que no ho poden fer. A vegades soc compassiva. Soc consol i soc refugi, sense jutjar, sense qüestionar. Soc l’abraçada que conforta, l’espatlla sobre la que plorar. Aquests últims dies li he dit vàries vegades a una de les persones que més m’estimo en aquest ...

  Avui he arribat tard. A veure, no escandalosament tard, però sí considerablement tard. Podria inventar-me qualsevol excusa per justificar-ho; el gos que no tinc, el trànsit que no he trobat... però no cal. He arribat tard perquè el meu cap i el meu cos han decidit que no els hi donava la gana treballar en equip, així de senzill. Tot ha començat quan ha sonat el despertador. El cap ja em deia que m’havia de llevar, però el cos no li ha fotut ni cas i s’hi ha girat de costat per dormir una bona estona més. A partir d’aquí tot ha començat a anar del revés. Quan he aconseguit sortir d’entre els llençols sabia que anava justa de temps, n’era molt i molt conscient... i què he fet? M’he afanyat? No! Què va... en comptes de dutxar-me ràpid , que és el que el cap em deia, el cos ha decidit que necessitava una exfoliació integral intensa i, com no, posar-me la mascareta al cabell. Per què? Doncs perquè em sembla que els hi agrada donar-se pel cul l’un a l’altre. Al meu cap i el meu cos e...

M’encanta llegir. Devoro llibres des de que soc petita i tot just ara m’he adonat de que és perillós. Puntualitzo: llegir novel·la romàntica és perillós. Llegir novel·la romàntica si ets de la generació que ha crescut amb les pel·lis de Disney, la Meg Ryan i la Julia Roberts és perillós. Llegir novel·la romàntica si ets de la generació que ha crescut amb les pel·lis de Disney, la Meg Ryan, la Julia Roberts, tens una imaginació desbordant i a més ets peixos (però molt i mooooolt peixos) és molt perillós. Resulta que estic jo tota mona esperant el meu torn en una ferreteria per a que em facin unes còpies d’unes claus. Just al davant, al taulell, hi ha un home al que ja estan atenent. Es gira un moment, em mira i em somriu. És un somriure que fa que se li marquin dos clotets a les galtes. M’adono de que és un home atractiu, molt atractiu. Em poso nerviosa i li torno el somriure amb un posat una mica bleda. Després d'uns segons d'intercanvi de somriures ell es torna a centrar en ...

Avui és el meu aniversari. Faig quaranta-sis anys, quaranta-sis tacos, quaranta-sis primaveres, quaranta-sis voltes al sol... digues-li de la manera que vulguis, la primera impressió és la mateixa: una santíssima bufetada a la cara amb tota la mà oberta. Perquè, no ens enganyem, la cosa ja està més a prop dels cinquanta que dels quaranta i això cou. Com han pogut passar tants anys??? Com han pogut passar tan ràpid??? Un cop superat aquest primer esglai, i amb un parell de copes de vi al cos, li pots donar una mica la volta i començar a veure la situació des d’una altra perspectiva. Perquè a veure... els primers cinc anys viscuts no compten, entre que aprens a caminar, parlar i no cagar-te a sobre ja els tens passats... dels cinc als dotze vius en un món ideal de fades i unicorns (o el que sigui) i ets tan innocent que creus que la resta de la vida serà així, pel que tampoc valen. A partir dels tretze entres a l’adolescència i la majoria de nosaltres estarem d’acord en que és l’etapa ...

  L’altre dia, parlant amb un company de feina, va sortir el tema del Tinder, de si funcionava o no per trobar parella. De seguida em va venir al cap la quantitat d’activitat que allà hi ha. I no em refereixo a l’activitat sexual... aquesta donaria per omplir tres volums de l’enciclopèdia catalana. No, jo em refereixo a la quantitat d’activitats que es practiquen. A veure, dels perfils de les dones no puc parlar perquè, de moment, no els visito, i dic de moment perquè no es pot dir mai d’aquesta aigua no beuré, però els perfils dels homes... M’atreviria a dir que més del vuitanta per cent d’ells va amb bicicleta, i algú els hi hauria de dir que les selfies davant del mirall amb el maillot, el casc i les sabatilles de ciclisme no són sexys. Ni tan sols són agradables a la vista. D’aquest vuitanta per cent un altre percentatge molt elevat també fa pàdel i no, les fotos de com lluiten una bola a la pista tampoc aporten res... I a partir d’aquí, moltes vegades, ja comença el “desenfr...